Què penseu que es refereix el títol?? Doncs es refereix al senyor Zapatero, si si, el que llegiu: ZA-PA-TE-RO. No és que em vagi molt la política (més aviat, no em va gens) però, a l’hora de sopar, quan sento les notícies de TV3 que comencen a dir: José Luís Rodríguez Zapatero ha proposat això, Zapatero ha dit allò, s’ha queixat de…tururí-tururá, no sé que pensar, d’aquest home!!! Per sort, el Matxambrat i la Megamari m’ho expliquen i jo els entenc, justet però els entenc.

I no puc veure aquella cara de tòtil que té…QUINES CELLES!! Sempre he pensat que sembla el Mr. Bean. I aquella manera de parlar?: Prometo…Estamos dispuestos…

Jajaja!! De vegades, de lo pallasso que arriba a ser, fa gràcia. Ara si que diré el que penso de veritat…El món de la Política sembla mooooolt difícil. I, llegiu bé ara, que només tinc onze anys i ja sé que vull ser de gran i que no vull ser: NO PENSO SER NI ALCALDESA, NI REGIDORA… encara que ara, al CMIT( Consell Municipal d’Infants de Tarragona) he sortit com a suplent del conseller Àlex, un nen de la meva classe. Però bé…això ara no ve al cas…el que si, es que quan sigui gran, no tinc la intenció de ficar-me en aquest món.

Paraula de Pinfli!!

La Yumi té 13 anys, els cabells vermells i els ulls blaus. Quan tenia 5 anys, sempre deia als seus pares que volia ser cantant. Els seus pares, la Satoko i en Riuchi, deien que quan fos més gran, podria ser que els seus pares poguessin fer-la cantant.

Amb 8 anys, la Yumi, tenia una veu molt maca i quan cantava, li destacava molt.

Els seus pares, estaven pensant si la podien fer cantant. Eren molt rics, tenien un xalet amb una gran piscina. La Yumi, vivia com una reina allí!

Quan va fer els 13 anys que té ara, els seus pares, li van dir que tenia la veu molt bonica, i que el seu somni, es faria realitat. La Satoko, la seva mare li va dir:

-Filla, tu que de petita sempre deies de ser cantant, doncs serà veritat Yumi, seràs cantant tot el temps que vulguis.

-Que? Que dius, mare? Va dir ella sorpresa.

- El que sents Yumi, el que sents, hi has sentit que seràs cantat. Va dir el seu pare.

-No, no pot ser, de veritat? Seré cantant?

-Si. Van dir els dos alhora

La noia es va tirar al coll dels seus pares i va plorar de molta, molta alegria.

Quan l’Ay, la seva germana gran, ho va sentir, va dir:

-Yumi, germaneta, estic molt contenta d’aquesta notícia que acabo de sentir, enhorabona, per fi el teu somni es farà realitat.

La Yumi, es va penjar al coll de la seva germana Ay, que per cert té 18 anys, tot dient-li moltes gràcies.

Quan ho va dir a les seves amigues, es van ficar molt contentes per ella.

La Yukina, que era la més petita de la classe, i per cert la millor amiga de la Yumi, la va felicitar amb molta alegria. La Yukina, bona com un tros de pa, tenia els cabells verds, i era molt baixeta.

La Yumi, tenia un xicot, molt alt i despert que es deia Shinichi, i es va posar molt content per la seva xicota.

El grup “HINA”, era un grupet de noies de la classe de l’Ay, que sempre es reien de tothom, i quan van saber que la germana de l’Ay es va fer cantant, es van ficar a riure com a bledes, la Tomomy, la capitana del grup “HINA”, va dir a l’Ay:

-Ja ja ja, la teva germana es farà cantant? Noies, ja podeu riure

-JAJAJA!!! Van fer les bledes.

L’Ay no es va enfadar pas, li era igual el que li deien.

Quan la Yumi i l’Ay van sortir de l’escola, van anar cap a casa, i quan van arribar, hi havia 2 nois i 3 noies que van venir a buscar a la Yumi.

-Hola Yumi, hem dic Genta

-Hola Yumi, ja sóc la Kazu

-Jo em dic Mitsuhiko, encantat de conèixer-te.

-Hola Yumi preciosa, sóc la Sonoko

-I jo sóc la Sakura, la germana d’en Genta, molt de gust.

La Yumi i l’Ay es van quedar sorpreses per aquella benvinguda.

Els pares de les noies, també les van saludar.

-Hola nois, hola pare, hola mare. Va dir la Yumi

-Hola. Va dir l’Ay

Com que era divendres, i els divendres el col·legi de les noies no ficava deures pel cap de setmana, es van poder emportar a la noia a l’estudi de cant “SPLASHMUSIC”.

Van fer entrar a la noia dintre d’una sala plena de micròfons, i a ella li van posar uns auriculars a les orelles. La Sonoko li va dir:

-Ara Yumi, ets a l’estudi de cant, pensa que els teus pares i la teva germana t’estan mirant, i tu, has de cantar bé.

-D’acord. Va dir ella una mica nerviosa.

-Ara ens tens que cantar un tros d’una cançó que a tu t’agradi, per que podem veure com tens la veu, d’acord bonica? Va dir en Mitsuhiko.

-Si. Va dir ella

La Yumi va respirar fons i va començar a cantar una cançó que es deia “ULLS AIXÍ”.

Llavors, va arribar una noia alta, prima i molt bonica.

Era la Mànager de la Yumi, la Ruth.

La Ruth era rossa de cabell, i era anglesa.

Va dir molt sorpresa:

-Bravo, bravo! Excel·lent, molt bé Yumi, molt bé.

-Mmm…gràcies. Va dir la Yumi.

Tothom va saludar a la Ruth, que tenia una cara de dolenta que no podia amb ella, però, això si, era molt molt bona persona.

La Kazu, li va presentar la Ruth a la Yumi.

La Yumi es va posar molt contenta quan va saber que tenia una Mànager.

Va passar el temps, i la Yumi, s’anava fent més famosa, anava traient CDS, feia concerts als països, la noia guanyava bastants dinerons…

Fins que va arribar als 22 anys, mireu si va estar temps fent de cantant, va estar 10 anys cantant, fins que va arribar als 22, als 22, va deixar de ser cantant, per que els estudis li demanaven, tenia molta més feina, i clar…

Però, ella, mai va oblidar els records de quan era més petita, i això si, mai va deixar de tenir tan bona veu.

Hola a tots, em dic Montse, i tinc deu anys.

Avui, us penso explicar que va passar amb la Carla, una companya de classe, bé, companya meva, no ho podem dir…

Un dia, la Carla va portar un llibre a classe per que el poguéssim veure.

La molt creguda, no ens va ensenyar el llibre ni a la Susu ni a mi.

La senyoreta Mª Cristina, una dona molt simpàtica i agradable, tenia que anar un moment a la 3ª planta de l’escola i va dir:

-Nens, aneu treballant, i tu Carla, acaba d’ensenyar el llibre.

-Si!!! Van dir tots, jo també, és clar.

-Si senyoreta. Va dir la Carla.

Tots els nens som molt responsables, i ningú va aixecar el cap del llibre.

Sabeu que? La Carla, no ens va ensenyar ni a la Susu ni a mi el llibre.

Quan va arribar la senyoreta, va preguntar a la Carla:

-Carla, ja has ensenyat el llibre a tots?

-Si senyoreta

-No, a nosaltres no senyoreta. Va dir la Susu.

-Es veritat, a la Susu i ha mi no ens l’ha ensenyat.

La Carla, amb totes les seves paraules mentideres, va dir:

-Quina mentida més grossa!! A elles també els hi he ensenyat! Senyoreta, cregui’m, si us plau.

- Calla Carla, segur que els hi has ensenyat?

-Si, a tots!

-No, no es veritat! Vam dir les dues a l’hora

-Prou! A veure nenes, si el voleu tornar a veure el llibre, ho dieu i punt.

-Però si no l’hem vist pas, cregui’ns senyoreta! Vaig dir jo.

En realitat, la senyoreta aquesta, a part de ser molt bona, també era una mica figaflor, i sempre es creia el que li deia la filla del director, es a dir, la Carla.

Així que, que va passar al final? Doncs que ens van posar una nota a l’agenda dient que havíem dit una mentida a la senyoreta, és a dir, una nota, perquè li ensenyéssim als nostres pares.

La Susu i jo som germanes, i ens vam enfadar molt amb la Carla.

Quan els nostres pares ens van veure la nota a l’agenda, es van enfadar molt, però, són els nostres pares, i quan els hi vam explicar el que, van anar a reclamar a l’escola, es a dir, van anar a parlar amb el director.

El director, va cridar a la seva filla, i li va dir si era veritat el que deien els pares de les germanes. La Carla, va dir que si, i es va posar a plorar. Va demanar perdó a la Susu i a mi. Ens va costar perdonar-la a la creguda, però, la vam perdonar.

En el fons, la meva germana i jo, sabem que la Carla, es una nena rancuniosa i dolenta, que sempre fa la punyeta a tothom.

Capricho, era un buey marrón con unos ojos saltones y una nariz de color carne, jovencito pues tenia 3 años y medio, y suficientemente listo para aplicarse a entender las explicaciones que le darían en su primer colegio.

Capricho, dijo a su madre Colorina:

-Mamá, cuando voy a empezar el colegio?

-Esa semana no, la otra, Capricho. Ya se que estás nervioso hijo, pero no quiero que me preguntes en toda la semana, porque ya te lo he dicho ahora, y además te pones muy pesadito cuando empiezas a preguntar una y otra vez!

-Vale mamá, no voy a ser pesado…tranquilita, no te preocupes.

Después de tanto jugar con sus amigos, Capricho, oyó gritar a Pepino, el anunciador de problemas y asuntos.

-Es Pepino, mi papá! Dijo Manuela, la mejor amiga de Capricho.

-Que le pasará a tu papá, Manuela? Dijo Alfredo, un amigo de Capricho.

-No lo sé…algo le pasará.

-Será mejor que… vayamos a decir al rebaño que viene Pepino. Dijo Perkins, el mejor amigo de Capricho.

-Vamos, rápido chicos!! Dijo Murcia, una prima de Alfredo y muy amiga de Capricho.

Los cinco fueron corriendo hasta el rebaño a decir que venía corriendo

Pepino. Cuando Pepino llegó al rebaño, gritó como un loco:

-Don Gregorio ha dicho que hay nuevas leyes para vivir!!!!!!!

-¿Don Gregorio? Hace mucho tiempo que no lo vemos. Dijo el papá de Capricho.

-Es verdad, que quiere ahora?, ese hombre tan viejo. Dijo la mamá de Alfredo.

-Un respeto a Don Gregorio, eh? Todo el rebaño sabe que es muy viejo ya, pero el siempre manda en la zona donde vivimos, no se puede hacer nada, ya se sabe, es un poco pesado, pero si el cambia las leyes no se puede hacer nada. Dijo Pepino, muy enfadado.

-Perdonadme, yo no quería…

-Tranquila, no pasa nada, pero, no lo vuelvas a hacer. Dijo el papá de Perkins, ya que no tenía mujer, porque los cazadores la mataron con una flecha.

Bueno, después de mucho hablar sobre eso de las leyes nuevas, vino Don Gregorio.

Los bueyes pequeñitos, es decir, Capricho, Perkins, Alfredo, Murcia y Manuela, fueron corriendo hacia Don Gregorio, que era un abuelo para ellos.

-Abuelito, como está? Cuanto tiempo!! Dijo Murcia.

-Bien, gracias Murcia, querida.

Todos le preguntaron como estaba, y además, con mucha alegría.

Don Gregorio, también contestaba las preguntas con mucha alegría. Los mayores, hablaron con el viejo, y Don Gregorio les dijo las leyes:

-Escuchad con atención:

1ª Ley: Comportarse como un buen buey

2ª Ley: Comer lo que comen todos los del rebaño

3ª Ley: Respetar a todos los del rebaño

4ª Ley: No alejarse del rebaño nunca

Y por último

5ª Ley: Marchar corriendo si se acercan animales que nos podrían comer, por ejemplo: un león, una hiena, un puma…etc.

Todos los bueyes se miraron los unos a los otros.

-Algunas, son las mismas que antes. Dijo la mamá de Alfredo.

-Es verdad abuelito. Dijo Manuela

-Si. Dijo el papá de Perkins

-Y que pasa? pasa algo? Dijo Don Gregorio.

Todos respondieron que no.

Bien, aquí termina esa historia de los bueyes.

Pero, cuando Don Gregorio falleció, el rebaño, no sabia como hacer las cosas, porque en verdad, Don Gregorio era un hombre muy mayor y muy bueno, con todo el amor de su vida, mandaba al rebaño, pero sin abusar de ello, bien, digamos, que siempre sabia que hacer con el rebaño.

Per la Pati, el temps lliure, són uns grans moments. A veure si encerteu que li agrada fer en el temps lliure. Ho sabeu? Doncs us ho diré: l’esport. Ella sempre aprofita per fer esport. Li agrada molt fer: bàsquet, futbol, tennis, petanca, saltar la corda…etc. Li agrada tot tipus de moviment,però, sobretot, li agrada molt ballar amb música d’altres països, com ara la música de Colòmbia, o la del Perú, molt relaxant. Bé, un dia que la Pati es va llevar d’hora per fer una mica d’exercici, es va dirigir cap a la pista de bàsquet de casa seva, per aprofitar que la família encara dormia. Un cop allà, la Pati, va veure un animal, que no semblava ni un gat, ni un gos, ni un ocell. La pati, gens espantada va dir:

-Ei,psssst!! Vine, vine, vine petitó…corre, pssssst!!

L’animal, va girar el cap, i la Pati, va pensar: “Ohhh, una hiena, sembla una hiena, no em fa por però…una hiena a Vilamuntanya?”

L’animal, va fer:

-Grrrrrrrrr, grrrrrrrr, grrrrrrrrrrrr!!!!!!

L’animal es va anar apropant a la pati, i la Pati, no gosava moure’s d’on era.

-Ji, ji, ji, ji!!!! .Va fer la hiena

-De que rius ara tu,eh?Animaló!! Va dir la Pati,però es va parar a pensar en una cosa:” Recordo que el llibre i el papa em van dir que, les hienes, fan un so burleta, que sembla que riguin”. Llavors, la Pati, es va seure al terra, i la hiena, se la va mirar amb cara d’enfadada, la pati li va dir:

-Vols fer esport amb mi? Perquè jo volia fer una mica d’esport, i per això he baixat aquí. Però, no m’esperava veure’t aquí, hiena.

-La hiena, va deixar de fer aquella cara de mal geni, i va mirar a la pati, amb cara de tristesa.

-Que et passa?

La hiena, es va estirar al terra, i es va fregar la panxa.

-Tens fam hiena? O sigui, tens gana?

La hiena va moure el cap, volen dir que si. Llavors, va venir el Roger, i va dir:

-Bon dia, Pati. Que fas aquí seguda,que medites, je je je …

-Ah!!!!!!!!!! Bon dia Ro,roger. Va exclamar la Pati.

-T’he espantat? Que bé, per fi et dono un ensurt i fas un bot, ja era hora!!!!!

-S, si…si, que bé no, jejeje…

-Je je je!!!

-Que és aquest soroll? Tu no has rigut ara, oi?

-Psssst, calla hiena!. Que, que dius, ah, si, he sigut jo tranquil…

Llavors, en Roger li diu per enredar-la:

-Mira una papallona gegant!!!!

-On,on?? Pregunta la Pati. Però, al mateix temps que pregunta, s’aixeca.

-Un gos!! La Pati té un gos!!!

-Ahhhhhhh! No, no és un gos, vine Roger, t’ho explicaré tot…(quin remei que em toca) pensa la Pati

Llavors, en Roger, ho va entendre tot, per sort ho va entendre tot, perquè era el germà petit de la Pati, perquè la Pati té 8 anys, i en Roger en té 5. I es clar, la hiena, tenia molta fam, i la Pati va dir:

-Roger, espera’t aquí amb ella, vaig a buscar una mica de menjar per a la hiena aquesta…

-Jo, perquè jo? Em fa una mica de por, espera’t tu amb ella.

-No, ja veuràs com no et farà mal, oi que no petitona?

La hiena va moure el cap, volent dir que no, que no faria mal.

-Ho veus, ella compleix la paraula!

-D’acord…va dir una mica desconfiat

La Pati, va anar cap a la cuina, i va pensar: “ Oh,no. No tinc cap menjar especial per animals, només el del canari, i ara que faig?”I, es clar, se li va acudir una idea. Va obrir la nevera de la cuina i va agafar un parell d’ous, llavors va obrir l’armariet dels plats i gots i va agafar un plat fons, hi va abocar llet, i també va agafar una cuixa de pollastre.

-Ja sóc aquí. Va dir al arribar a la pista de bàsquet.

-Ja era hora noia, que, que has portat per aquesta bestiola?

-Això, mira quina bona pinta que fa!

-Caram!

-Slurp, slurp!! Es va llepar els morros la hiena

I, quan la Pati va deixar tot el fato al terra, la hiena, no va aguantar més, i es va ficar a menjar com una afamada.

-Caram, quina gana que té la bestia!!!

-Si, ja ho pots dir ja…Ja, Ja!!!

Llavors, van venir els problemes, la mare va anar cap allà tota enfadada, i va cridar:

-Que passa aquí, eh? Que és aquesta gresca? Vinga va! Vull una resposta ara mateix, però ja la vull! Va, digueu-me

I els nens, es van quedar muts, de la por que feia la mama enfadada. La hiena, molt enfadada, se li van ficar els ulls vermells,i va atacar a la mare.

-Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh, una hiena, socors!!!!!! Auxili!!!!

-Mama!!!!!!!! Ara vinc!! Va dir la Pati

Va agafar a la hiena per el collaret que portava al coll i la va aturar.

Després de les explicacions dels nens, la mare, se’ls va creure.

-Ah, o sigui que era això, eh? Doncs que bé…ara tenim un altre personatge a casa…

-Si, però el problema es que no sabem d’ on ve l’animal, perquè…Una hiena a Vilamuntanya? Diu la pati

-La podrem tenir per sempre?Jo la vull, jo la vull!!!Va dir en Roger

De sobte, va venir el pare dient:

-Bon dia família! Que, que hi ha de nou, i l’esmorzar? Heu vingut a fer esport potser?

En Roger, la mare i la Pati, es miren, i la mare diu:

-Bon dia estimat, el tema de l’esmorzar…ara el prepararé, no pateixis. Però abans et tenim que dir una cosa….una mica difícil de creure…

-Explica, explica…que jo suposo que me’l creuré, això espero, perquè si dius que es tant difícil…bé, va explica

Tant els nens com la mare, li van explicar, i li van ensenyar la hiena. Van entrar cap a casa amb la hiena, i el Roger va dir:

-Té nom, la hiena té nom, el seu collaret té lletres

-De veritat? Com es diu?

-No ho se mama, recorda, no se llegir, jejeje…

-Es diu…Bob, la hiena es diu Bob. Diu la Pati, que ella sabia llegir.

-Així deu ser mascle. Diu el pare

La hiena mou el cap volent dir que si. Els pares i els nens es van estranyar molt al veure que la hiena era tant llesta. La mare, va parar taula, i quan tots eren asseguts a la cadira, el pare, de costum, va agafar el diari, i a la plana 2, va veure un apartat que hi ficava”Es busca la hiena del Circ Palace”.El pare, tot menjant va dir:

-Mireu aquesta frase…diu que es busca una hiena

-Es veritat, i si fos aquesta…si fos en Bob? Va dir la mare

-Es possible. Va dir la pati

-Una hiena de circ? Quina gràcia…es curiós! Va dir en Roger

A sota de l’anunci hi havia un telèfon, per trucar al circ, però, només podia trucar la gent que havia trobat la hiena, es clar. La mare diu:

-Mira, mira…o sigui que estàs perduda, o potser t’has escapat? Diu la mare

La hiena,agafa un paper i un llapis i escriu lletres una mica mal fetes.

-Que hi fica Pati? Diu en Roger

-Calla, estic intentant llegir

I es clar, i ficava”No truqueu si us plau, no vull estar al Palace, em fan fer coses impossibles per a mi”.

-De veritat Bob? No pot ser això!

La mare, agafà el telèfon i trucar al Palace. Palace, contestà molt ràpid:

-Palace digui?

-Hola, bon dia tingui, perdoni, es que ha vingut una hiena a casa nostra i…

Bé, la mare ho va explicar tot, i Palace va anar cap allà ràpidament.”Ding-Dong”

Trucaren a la porta Palace. La mare obrí a la gent. Van anar tots cap a la pista de bàsquet

I li digueren a en Bob els de Palace:

-Hola, bon dia petitó…que? Que ens has trobat a faltar potser ?

-Grrrrrrrrrrr!!!!!!!! Contestà Bob molt enfadat.

Roger, tragué un xic de llàgrimes, perquè sabia que tenia que marxar.

-Un moment! No, no marxeu encara, esperin senyors. Digué Pati enfadada.

-Que passa ara, eh filla?

-Abans, en Bob ens a escrit en un paper que li fèieu fer coses impossibles per a ell! Perquè? Perquè li feu fer aquestes coses impossibles per a ell?

-Mira nineta bonica, no t’ho has parat a pensar que en Bob és una hiena de circ? Digues

Li va dir Sara, una companya de Circ Palace.

-I tant que si!! Però, no entenc perquè agafeu els pobres animals per fer-los-hi fer coses difícils per a ells

Els nois de Palace, es van ficar vermells com a tomàquets, i la Pati va dir:

-Digueu, perquè? Que no ho veieu? Els animals no són persones, que podem fer moltes coses!!!!

Ells, creien que la nena tenia raó. En Roger, amb els ulls ben plorosos va dir molt enfadat:

-La meva germaneta té tota la raó del món, perquè ho feu, us pregunto jo?

-La teva germana i tu teniu raó, molta. Va dir la Sara i de nou.

Els companys de la Sara pensaven el mateix. Van decidir, que al Circ Palace, no hi hauria animals, només malabaristes i persones d’aquelles que treballen als circs, vosaltres ja sabreu qui, pallassos, mags, ballarines, equilibristes…etc. Bé, que no hi haurien animals. I en Bob, com a hiena que era, el van portar a la Sabana, que allí, era el lloc que li tocava estar. En Roger i la Pati, es van quedar una mica tristos, però bé, i com que els hi agradaven els animals, van decidir comprar-se un gosset molt semblant a en Bob, marronós amb taques negres.

Sobretot, li van posar el nom de Bob.

]]> http://pinfli.com/?feed=rss2&p=6 http://pinfli.com/?p=5 http://pinfli.com/?p=5#comments Tue, 09 Sep 2008 18:00:15 +0000 admin http://pinfli.com/?p=5

La Rosa , és una nena de 9 anys,que té els ulls amb un color marró fosc, i uns cabells llargs, vermells i arrissats.

La rosa, té una germana petita que es diu Bet, i els seus pares, la Marta i en Joan. La Rosa és molt amable, carinyosa, feliç, però no ens deixem a dir la paraula ESTUDIOSA.

Li agrada molt treballar, i té respecte, molt de respecte a les persones. Un dia,un dissabte,més ben dit, la Rosa no estava gens animada. La Bet li va dir:

-Bon dia Rosa, no et penses aixecar avui, tu que ets tant matinera?

Digues,va, baixa a baix que l’esmorzar ja es a taula!!

-Bo, bo, bo…bon dd, dd, dia, Bet. Di, di, digasli a la ma, ma, mare que vingui,si, si, siusplau…

-¿Eh?Que et passa? No et trobes bé…?

-V, v, v,vaa!!Co, co ,co, corre!

-D’acord,ara vinc, no et moguis del llit!Espera’t aquí!!

La mare i el pare, van pujar corrents amb la Bet fins a l’habitació de la Rosa. La mare,li va ficar la mà al front i va dir:

-Estàs molt molt calenta! Que et passa? Ara et fico el termòmetre.

-Està calenta?Diu el pare.

-Si. Respon la mare.

Al treure-li el termòmetre, la mare exclama molt fort:

-40!Estàs a 40 de febre!

-Que, a 40?No pot ser…-Diu el pare

Com que vivien en un poble de 10 cases i un hospital,van anar corrents cap a l’hospital més pròxim, perquè de fet, al costat del poble Riufosc, que era el de la Rosa, hi havia

Un altre que es deia Riuclar , i aquell, també tenia hospital. Bé, aquells pobles també

Tenien escola i botigues, si no,no podrien viure…Però bé, al arribar a l’hospital, el metge diu als pares de la nena:

-Té febre,té una mica de grip, però no mucositat, estiguin tranquils senyors.

-Gràcies,diuen els pares

-Si, gràcies. Diu la Bet.

Poc a poc, la grip de la Rosa s’anava passant i ella cada dia estava millor.

Fins que va estar perfecte, i fresca com una rosa.

FI

                                                                                                                      QUE VAGI DE GUST!!!